google-site-verification=XLjaqvNgJqMyd7WosP9HhnBfl1m_I14hMuiovfUh6Z0

Diari de camp

Hi ha nanus que no volen viure a camps de refugiats i viuen com a rodamons tirats pel bosc. Els voluntaris s'organitzen per anar cada dia al descampat que és el punt de trobada on diferents ONGs els donen diferents recursos: Menjar, dutxes portàtils, visites mèdiques.. els voluntaris s'organitzen entre ells per complir diàriament aquestes necessitats. Nosaltres hi anem els dimarts, dijous i dissabtes a fer cures i a visitar. És un descampat tal qual i carreguem al cotxe cadires de plàstic i una taula, portem una palangana i garrafes d'aigua per netejar ferides i maletes amb material i medicaments. Els nanus saben quan hi anem i ja ens hi esperen. Pot arribar a haver-hi 100 persones. Quan arribes tots vénen a demanar-te coses i és una mica estressant i fa una mica de por. Després els anem atenent per ordre. Avui plovia i hem quedat ben molles.. hem vist turmells i genolls inflats de cops que s'han donat intentant saltar la frontera o de tant caminar, molts mals de coll i refredats ja que viuen a l'intempèrie, ferides i moltes ampolles. I molts sols diuen que els hi fa mal tot el cos de tan cansats i mala nutrició, tots demanen automàticament vitamines perquè saben que els dóna una mica d'energia.. Els hi fem cures bàsiques i embenats compressius. També tenen picors als peus, sarna. És frustrant perquè no els hi podem donar gaire quantitat de medicaments perquè no en tenim suficient i això els hi solucionaria el mal puntualment, és posar un pegat per fer alguna cosa i que tornin el proper dia... A vegades també els porten calçat i mitjons. Avui com que plovia, a un nanu li hem donat una bossa de les grosses perquè se la posés com a teulada sobre l'arbre on dorm... Els hi hem de demanar si viuen a un camp o al bosc ja que si viuen al bosc els hi hem de fer un embenat més reforçat.

Testimoni Carlota

Realment mai sé que dir quan em diuen que expliqui l'experiència que he viscut, és molt més que una experiència. Sempre pensem que les persones que passen gana ens queden molt lluny i és per això que gairebé no ens remou suficient com per deixar que se'ns embrutin les mans o se'ns despentini el cabell ajudant a algú.

Tinc 21 anys, n'he tingut 16 i vull arribar als 40. Sóc una catalana normal, amb problemes i preocupacions, no em considero la típica persona que ha estat en contacte amb fundacions o voluntariats, mai m'havia parat a pensar profundament en els ferits de guerra, ni en com es pot viure dins una tenda de campanya, faci fred, calor, vent o plogui. Em quedava massa lluny, o això pensava. Sempre he sigut considerada amb la gent però no prou conscient del que hi ha al món on vivim. 

Tot va començar a tocar-me la fibra quan vaig anar a viure amb els meus tiets. El meu tiet es diu Jad, és sirià i sempre esmorzàvem veient les notícies junts. Tots dos tenim la família lluny, la diferència era que a mi em trucaven per saber com m'havia anat un examen i ell trucava per saber si a casa seguien sent el mateix nombre de persones després de cada bombardeig. Vaig començar a veure'l patir i vaig fer meu el seu patiment. Em vaig informar buscant el "per què" del que passava, com qualsevol adolescent, per curiositat. I feia moltes preguntes i cada vegada em semblava més injust el que li estaven fent al poble sirià.

No són els meus germans ni els meus cosins, no hi tinc la mare ni tan sols amics, però tinc una germana, cosins, una mare i amics. Com reaccionaria jo si fossin ells els que ho visquessin? .Tothom deia a en Jad "si, ja ho entenc", però no ens ho podem arribar a imaginar. Jo volia fer-me'n una idea més vivencial, més meva, saber realment i en primera persona què estava passant. Els meus tiets havien anat al Líban a l'agost i jo necessitava anar-hi, sentia que ho havia de fer. Creia que per entendre les coses, primer les havia de viure, no n'hi ha prou amb que te les expliquin. Portava una idea i objectiu molt clar: repartir el container ple d'ajut humanitari que portàvem preparant des de feia 5 mesos.

Vam sortir de Vic, el meu tiet i jo, al matí. Estava nerviosa, però ara que ha passat, hi tornaria cada dia. Vam arribar a Barcelona, on ens vam trobar amb dues noies que ni tan sols coneixia però que viuríem l'experiència juntes. No tenia ni idea que aquesta experiència seria la més intensa que fins aleshores havia viscut. Les dues noies eren molt diferents de mi, podríem dir que establírem una d'aquelles amistats que es fan en "situacions límit" i que realment, mai, en el nostre dia a dia, ens haguéssim conegut. Són l'Ana i la Bruna, dos grans cors.

Van ser unes quantes hores de vol fins a Turquia i per a mi ja va ser un gran canvi. Gent diferent, un altre idioma i diferents religions. Vam sobrevolar de nit la costa d'Istanbul i tots dormien. Jo no deixava de pensar en com havia arribat a aquell avió. Sentia por?

Vam arribar al Líban de nit, l'aeroport estava il·luminat però fora d'ell només hi havia foscor. Tallen la llum unes quantes hores al dia i van amb generadors. Omplirem uns papers per fer constar on ens allotjàvem i amb qui, què veníem a fer qui érem, d'on veníem i on anàvem. Encara em pregunto ara: què en deuen fer de la gent que no compleix els requisits per entrar al país. Estava nerviosa i impacient . Encara ara revisc aquell dia, recordant el caos de cotxes, taxis, gent que travessa la carretera per on vol, poca llum, xafogor... En menys de 10 minuts teníem cotxe, no hi ha res com tenir contactes. Vam agafar un piset petit, prop de Beirut, perquè en Jad ja sabia que desplaçar-se petites distàncies amb el cotxe ho feia tot molt més lent i no volíem perdre el temps. L'endemà havíem de parlar amb un contacte per que ens expliqués exactament com estava la situació. Segons els que hi entenen d'això, no es pot anar a un camp de refugiats sense saber què et pots trobar. Beirut és una ciutat bastant caòtica, suposo que pel fet de que fa molt poc que han sortit d'una guerra i que ara mateix hi ha superpoblació per l'arribada de refugiats sirians. Hi ha 2 cotxes per persona i es feia molt difícil veure altres coses que no fossin gent i cotxes. Vam conèixer en Bachar, un noi sirià refugiat de guerra. Una d'aquelles persones que parlen més amb els ulls que amb el que diuen. Parlava en àrab amb en Jad, ell ens traduïa el que deia i de tant en tant es dirigia a nosaltres en anglès. No feia falta saber àrab per saber que no era bo el que deia. Pels gestos d'en Jad sabíem que no veuríem flors ni felicitat als camps. Una de les mil coses que va dir en Bachar va ser: "están vivos porque la muerte se ha olvidado de ellos". Mai oblidaré la cara amb la que va dir la frase. No podria haver-ho descrit millor.

La meva memòria salta d'aquí directament als camps. Hi ha mil anècdotes entre mig però m'embolicaria massa. M'encantaria poder-ho descriure-ho tan gràficament com fos possible perquè que ho visquéssiu igual que jo. El primer camp que vam veure estava a Trípoli, una ciutat desordenada, on conviuen moltes religions i una mica més conservadora, no tan oberta i lliberal com Beirut. El camp era enorme, un laberint de petites cases fetes amb plàstic i fusta, molt juntes i baixetes. Hi havia una botigueta on venien aigua i provisions. La Bruna portava tot el dia a sobre l'uquelele, jo no tinc ni idea de tocar-lo, però m'agradava cantar amb ella, érem un bon "Dúo dinámico".

Una nena d'aproximadament uns 9 anys se'ns va apropar amb vergonya mentre caminàvem amb un senyor molt amable que ens ensenyava com vivíen. La nena ens parlava en àrab, i la Bruna i jo ens vam quedar mirant-nos una estona, no enteníem res. La Bruna va tocar unes notes amb l'uquelele i van començar a venir nens de totes les edats. Sortien de totes les casetes amb vergonya però, un nen, és un nen, aquí i al Líban. Vam cantar cançons que ni jo sabia que les sabia, d'aquelles típiques infantils que agraden a tothom. Jugàvem al "pilla – pilla", ens feien pessigolles, reien moltíssim, ballaven i les mares ens miraven com si fóssim boges amb gràcia. Volia comunicar-me amb elles sense no realment saber què els volia dir, però feien cara de voler parlar. Per posar un exemple: és com quan al bus algú et mira com dient... "hola, seus?" Crec que així les veia jo. Vam comprovar que no ens enteníem però que érem capaces de mirar-nos, somriure i veure la brillantor dels ulls. I ho dic de veritat, no he vist mai uns ulls tan brillants com els seus. Va arribar l'hora de pujar al cotxe i marxar, alguns nens volien venir, uns altres volien que ens quedéssim i uns altres només preguntaven a en Bachar si tornaríem. Va ser el primer contacte i encara ens quedava molt per sentir.